Divendres vam tornar a conduir fins a Vidrà, però aquesta vegada vam seguir fins a Collfred, a 1.250 m. on vam aparcar la furgo en un voral de la carretera que uneix Vidrà amb St. Privat. Vam fer el sopar a l’aire lliure, vam menjar envoltats de vaques i a dormir…
Dissabte havíem quedat per a dinar amb la família a la costa daurada, així que em toca buscar una excursió per la zona. Divendres a la tarda vam conduir la furgo fins a Canaletes, a l’Anoia. Hi vam ser fa temps, però en aquella ocasió no vam fer l’excursió completa (aleshores les indicacions eren inexistents a diferència d’ara, que està tot ben senyalitzat).
Aquesta vegada sí i podem dir que val ben bé la pena. Sembla mentida que en un lloc tan proper i tan desconegut, pugui existir un entorn natural d’aquesta bellesa.
Som-hi doncs
Divendres al vespre, anàvem a fer una volta de reconeixement pel poble, com sempre, per decidir on instal·lar-nos per a dormir. Però la volta finalment es va convertir en una petita aproximació al què seria l’excursió del dia següent.
Vam anar fins al Salt de la Font del Capellans. Baixava només un rajolí d’aigua però l’indret és encisador, al costat del Salt d’Aigua hi ha una balma-cova molt peculiar, repleta de vegetació, i amb la poca llum que quedava, encara li donava un toc més especial.
Degustem delicioses mores de tornada al poble, on el bebe juga a futbol amb alguns nens que fan el remoló per marxar cap a casa seva. Finalment ens retirem a la nostra casa amb rodes per a fer el sopar i descansar.
L’endemà ens llevem d’hora i després d’esmorzar comencem la ruta circular que ens portarà a conèixer els salts d’aigua més importants de la zona. Passem la zona de vinyes i oliveres i el primer que trobem és el Salt de la Mala Dona completament sec; l’observem primer des de dalt i després des de baix, impressiona per l’alçada, amb aigua deu ser espectacular.
No tenim gaire temps per perdre, així que seguim caminant per un sender poc atractiu fins que finalment arribem al gran avenc. La baixada no és fàcil, però poc a poc anem descendint. Arribem primer fins al Salt del Cups, una escletxa entre la roca per on es col·la un rajolí d’aigua, una meravella. Continuem ara per un corriol més atractiu, molta vegetació i una temperatura agradable tot i ser el mes d’agost.
Finalment arribem al Salt dels Cargols, una gran cova oberta amb un avenc de formes rodones per on cauen les gotes d’aigua. Les parets verdes repletes de plantes, un altre indret preciós.
De tornada trobem unes cordes que ens faciliten l’ascensió i ens tornen a portar a la part alta on el sol ens recorda que som a l’estiu.
Una mica més de dues hores i ja som a la furgo, conduïm cap a Roda de Barà on ens espera el cosinet del bebe. Optem primer per dinar aprofitant que al restaurant encara hi ha alguna taula buida i després anem cap a la platja. És la primera vegada que el bebe gaudeix del mar d’aquesta manera, pare i fill es passen la tarda en remull entre onades que els fan saltar sense parar. Una otitis em reté a la sorra amb la Lüa, que corre la mateixa sort que jo amb les orelles però xalem només de veure’ls.
Diumenge ens tornem a reunir per a exprimir el poc temps que passem junts, viure a 500 km de distància és el que té; aquesta vegada anem al Parc dels Tobogans, a Can Mates, diversió assegurada.
Divendres vam tornar a sortir. I vam tornar a la zona del Gesbisaura. Entrant a la província de Girona ens va caure un aiguat de por. Vam arribar a Vidrà sense més incidents. Vam fer un tomet pel poble, vam visitar la granja de vaques i porcs que ja havíem vist quan vam anar al Salt del Molí, vam observar els cargols que sortien després de la pluja, vam fer el sopar i a dormir.
Aquest cap de setmana l’hem encertat de ple. Quin indret més meravellós!
Creo que definitivamente este verano nos abonaremos a La Garrotxa… Esta vez hemos vuelto a la Vall d’en Bas para descubrir la Mina dels Bandolers.
El viernes condujimos hasta Hostalets d’en Bas, un pueblo de postal. Si todavía no lo conoces, debes añadirlo sí o sí a tu lista de pendientes. Es un municipio muy pequeño pero bien merece una parada y un paseo por sus cuidadas calles.
Después de la vueltecita de rigor, cenamos delante de una preciosa puesta de sol entre acantilados y maiz.
Dormimos plácidamente gracias a la agradable temperatura de la zona; el sábado por la mañana, nos dirigimos al camí ral que une Vic con Olot para conocer la Mina del Bandolers.
El sendero tiene cierto desnivel y está lleno depiedras, nada fácil para las piernecitas de un enano de 3 años; pero aguantó más de 4 horas andando, más de 12 km con un desnivel considerable para su edad. Para los adultos obviamente no tiene demasiada dificultad; y sería recomendable para niñ@s un poco más mayores que el nuestro para disfrutar realmente del sendero y no terminar ko.
Casi en la Font de les Marrades, debajo del Grau d’Olot, nos encontramos con una pareja despistada que no localizaba el acceso a la Mina dels Bandolers, así que hicimos el descubrimiento juntos.
La mina es una brecha en la roca de unos 50 metros de largo, 1 metro y medio de ancho y hasta 4 de hondo. Una aventura para los peques que pueden hacer volar su imaginación a través de las leyendas de bandoleros que envuelven este peculiar lugar.
Para volver, se puede seguir el torrent del Puig, pero viendo que bajaba completamente seco a pesar de las lluvias de las últimas horas, decidimos volver por el mismo camino.
Esta vez, no sabíamos de la existencia de otra maravilla que habita en el mismo lugar, el Salt de l’Olla, que os recomendamos encarecidamente.
Aquesta setmana hem tornat a La Garrotxa i quin encert, bona temperatura, poca gent, aigua als salts… què més es pot demanar?
Aquesta visita estava programada per abans del viatge a les Açores, per a introduir els animals marins que possiblement veuríem a les illes, però a última hora no hi vam poder anar, així que la vam aplaçar i aquest dissabte era el dia.
Vam conduir fins a El Prat de Llobregat, on el CRAM queda entre l’aigua de la platja i l’aeroport, un emplaçament, com a mínim, curiós.
Dissabte, després de visitar la Fundació Mona, volíem anar a unes cales de St. Feliu de Guíxols però hi havia una triatló i la carretera estava tallada…
Així que vam fer un tomet pel poble i vam passar la tarda al skate parc.
Vam dormir allà mateix i diumenge al matí ens vam desplaçar fins a La Font Picant, que pertany a Sta. Cristina d’Aro i és per on passa la via verda de Girona.
La ruta de les Gorgues de Salenys comença en un altre punt, però totes les informacions que hi ha per internet alerten de la reincidència de robatoris a la zona, així que millor no arriscar i caminar una miqueta més.
Dissabte era un dia especial. Em feia molta il·lusió anar a la Fundació Mona. Els que ens coneixeu, sabeu de la nostra predilecció pel món animal i pels primats.
La primera vegada que vam veure ximpancés va ser a Gombe, a l’oest de Tanzania, on fa més de 50 anys va començar a investigar la famosa primatòloga Jane Goodall i és una experiència que no et deixa indiferent.
Després van venir els lèmurs de Madagascar, els centre de recuperació de primats de Camerún, tan el Mefou Primate Park com el Limbe Wildlife Centre on hi treballava una parella de bascos que ens van ensenyar de prop aquest món, vam inclús poder agafar un bebe de chimp en braços, quina experiència!
I finalment, vam poder veure als majestuosos goril·les de muntanya al Bosc Impenetrable de Bwindi, a Uganda, passar una hora de rellotge amb ells és una de les millors coses que hem fet en els nostres viatges, un cop a la vida, s’ha de fer. Eren 500 $ per persona però és imprescindible!
https://youtu.be/kKc6OBHqfDE
Aquesta vegada teníem moltes ganes de sortir amb la furgo. Així que dijous la vam carregar i vam enfilar cap a Girona. Després dels quasi 10 € de peatge i la furgo neta neta de la pluja que va caure, vam arribar al Parc de la Devesa, on vam aparcar sense problema. Això sí, algun cotxe amb la música a uns nivells indesitjables a aquelles hores, ens va fer la murga de matinada.
