Divendres a la tarda vam conduir fins a Estana, un petit poble de La Cerdanya passat Montellà, on ja havíem estat al nadal del 2014. Vam aparcar la furgo passada la vila al Coll de Pallers i vam gaudir d’una posta de sol de cine. La lluna plena va acabar d’arrodonir la nit, la seva llum il·luminava tot el Cadí nevat, una panoràmica de postal.
Dijous a la tarda vam carregar la furgo i vam pujar fins a Martinet, la nostra base d’operacions a La Cerdanya. Només pels forns, ja val la pena parar-hi.
Divendres al matí, després d’esmorzar vam pujar fins a Cap de Rec, a l’estació de Lles de Cerdanya per a fer la ruta fins a l’Estany de l’Orri.
Dissabte vam canviar el Ripollès per la Garrotxa i vam anar a dormir a Els Pins, un dels nostres llocs predilectes de la comarca. Vam dormir solets, només amb la visita d’algun animaló que rebuscava entre els containers de brossa i la nostra lot va delatar il·luminant uns ullets que ens miraven, potser una guineu, potser un porc senglar…
Dissabte per fi vam poder tornar a sortir amb la furgo, com ho trobem a faltar quan motius externs ens impedeixen marxar…
Vam pujar fins a Campdevànol amb l’esperança de trobar els salts d’aigua congelats després de les últimes nevades, però feia un dia esplèndid i un sol radiant.
Teníem 4 dies per endavant i moltes ganes de seguir descobrint les muntanyes de Tarragona, però a vegades les coses no surten com un/a planeja… Només vam poder fer una petita aproximació al Parc Natural de la Serra del Montsant però ens ha servit per a seguir desitjant tornar-hi!
Dormim a Sadernes entre prohibicions de pernocta però sense incidents llevat de la pluja que descarrega tota la nit. Dins del llit només desitjo que amaini de matinada per a poder fer la ruta de demà.
Dissabte a la tarda ens vam desplaçar des de Mas Pins fins a Castellfollit de la Roca; aprofitant que el bebe dorm, ens aturem un moment davant de la imponent paret de roca per a fer 4 fotos al poble penjat. Em segueix fascinant tot i haver-lo vist 200 vegades. Preciós.
Divendres, per causes alienes a la nostra voluntat, vam sortir molt tard de Barcelona. A les 21h ens posem en marxa direcció Sant Privat d’en Bas. Això sí, arribem més depressa que mai. Només hi ha 1 furgo quan arribem a Mas Pins. Sopem i a descansar.
Dissabte al matí després d’esmorzar decidim pujar al Salt de Sallent però pel Camí dels Matxos.
Aquesta vegada hem tornat a Tavertet. Fa temps hi vam passar però no vam explorar el territori, així que hem tornat a Les Guilleries.
Aquesta vegada hem tornat a fer un camí equipat, com li agraden al nostre fill els reptes a la muntanya… grapes metàl·liques, passarel·les, passamans, ens encanta! i això que el desnivell ha sigut intens…
Divendres vam conduir la furgo fins a St. Julià de Cabrera, al cor del Collsacabra, on veiem una posta de sol fantàstica mentre xerrem amb un veí de quasi 90 anys que ens explica coses molt interessants de la zona, de la terra, del bestiar…
Dormim sota la paret de pedra que canvia de color amb els reflexos del sol i que demà haurem de pujar, no sabem ben bé com…
Ens despertem amb 13 graus, ja comença a refrescar… les vaques ens donen la benvinguda i comencem a caminar direcció al Santuari de Cabrera pel camí de la Serrica, algun tram està equipat amb grapes metàl·liques, això fa oblidar els 350 metres de desnivell al nostre fill i puja com si res, nosaltres ens mirem perplexos. Les vistes són excepcionals, un luxe contemplar els cingles i el mar de núvols.
Seguim amunt, entre fagedes que comencen a vestir els colors de la tardor, arbres amb arrels prominents i branques per enfilar-se, trobem algun bolet també i 4 ases.
Un cop a dalt, hi ha un passamans per a superar l’últim tram, quatre grapes més, un balcó-mirador i un pas estret de cinglera que ens porta fins al santuari, on es pot gaudir d’una vista de 360 graus. Per cert, sembla com un refugi, s’hi pot menjar i suposo que dormir.
Un cop d’alt, es pot baixar per les escales de les marrades que queden davant de la porta del refugi o per les escales normals que queden darrere. Nosaltres vam baixar per les marrades però a falta de senyal GPS, vam tornar a pujar per assegurar-nos que no ens havíem equivocat de camí… mea culpa. Total, un cop baix, s’agafa el camí que queda a la dreta amb una petita indicació de St. Julià de Cabrera i avall que fa baixada.
Una bonica i entretinguda excursió que hem gaudit en família.