Ens havíem agafat el dijous de vacances per allargar una mica més el pont… Així que dimecres a la tarda vam posar rumb cap al sud. Vam parar a L’Hospitalet de l’Infant a dormir amb el mar de fons. Em vaig llevar aviat i vaig passejar per la platja mentre el sol es feia el remoló per a sortir… Després d’esmorzar i fer un petit passeig tots junts per observar les barques que tornaven de pescar, vam seguir en ruta cap a Beseit, que era el nostre destí inicial.
Però només sortir de L’Hospitalet, la furgo va començar a donar senyals de que alguna cosa no funcionava correctament; l’agulla de la temperatura va arribar al seu màxim i després de l’experiència anterior, quan la cremada de motor ens va costar 1.500 €, vam preferir ser prudents i aturar-nos. Grua, taxi i cap a casa.
Aquest podia haver estat el resum del nostre pont de l’1 de maig, però afortunadament, com que dijous no era festiu, el mecànic li va poder donar un cop d’ull a la furgo i només es tractava d’un cargol afluixat que no deixava treballar ni l’alternador ni la bomba d’aigua i òbviament s’escalfava. Del que podia haver sigut als 40 € per l’hora de feina del mecànic i el poder reempredre les vacances, no hi havia preu, la fortuna ens somreia!
Així que divendres, com que ja no teníem prou dies per tot el que volíem veure al sud, vam canviar de destí i vam pujar cap a la sempre benvinguda Garrotxa. Va ser el primer destí amb furgo i li tenim una estima especial. Vam pujar la collada de Bracons per a fer el Puigsacalm però a l’arribar, ens vam adonar de que feia massa vent, era molt empipador i per precaució i perquè tampoc podríem gaudir de l’excursió com cal, vam desistir. Vam dinar i vam baixar cap a l’Àrea Recreativa de Mas Pins, d’on teníem un gran record. Seria la primera vegada que repetíem nit en un lloc on havíem pernoctat anteriorment, però l’indret bé s’ho val. La única diferència, i notable, és que l’altre vegada vam dormir completament sols i aquesta vegada, estava a tope. Vam pensar que amb l’arribada de la nit es buidaria però no va ser així, van marxar els “domingueros de picnic” però es va omplir de furgos. És la primera vegada que dormim tan ben acompanyats.
Tornant a la tarda, vam estar una bona estona a la vora del riu Gurn tirant pals i pedres fins que vam decidir fer alguna cosa de profit. Vam enfilar amunt direcció Salt de Sallent, que segons les indicacions quedava a 1 hora de camí. El bebe va caminar una bona estona, fins que el sender es començava a complicar per inclinació i per les roques i aleshores va ser l’hora de carregar-lo a l’esquena. Tenim calculat que és capaç de caminar més de 5 km. tot sol que per no tenir els 2 anys encara, creiem que està prou bé. Vam seguir amunt creuant el riu en diverses ocasions i ajudant-nos en d’altres per grapes de via ferrada i ponts pel camí de les escales, fins que finalment vam arribar a la imponent paret de roca d’uns 80 metres d’alçada on admirar el preciós Salt de Sallent. Quina meravella! No ens cansem de conèixer salts d’aigua i a quin més bonic, la naturalesa sempre ens meravella… Després de fer quatre fotos vam emprendre el camí de tornada fins a la furgo, que aquest sí que el vam fer amb 1 hora. Vam preparar el sopar i a dormir.
L’endemà em vaig llevar abans que ningú i vaig poder fer alguna foto de l’indret sense actors secundaris 😉 esperant que els meus xicots es despertessin. Vam estar de xerrameca amb els companys de les furgos veïnes i després d’esmorzar vam anar direcció Montagut. Vam parar al Pont de Llierca on hi havia força furgos i AC que havien dormit aquí i ens vam dirigir cap a Sadernes, que també estava a tope… Aquesta zona no té gaire bona fama entre els que dormim gratis a qualsevol lloc, però la veritat és que hi havia Autocaravanes per tot arreu. Vam començar a caminar direcció Sant Aniol d’Aguja amb la intenció d’arribar al Salt del Brull, però no hi vam pas arribar. Vam passejar per la vora del riu Llierca, el vam travessar en un parell d’ocasions, on ens vam haver de treure les bambes i tastar la frescor de l’aigua… la veritat que al principi el camí estava massa transitat pel nostre gust i, es pot arribar amb cotxe fins bastant amunt fet que tampoc ens agrada gens, perquè el camí és estret i anant amb canalla no és gaire segur que en qualsevol moment pugui passar un cotxe… tot i això, el riu dibuixa uns paisatges increïbles, la roca i l’aigua es van barrejant i fan la ruta molt fotogènica, també és un destí força concorregut per escaladors que es veien penjant per tot arreu; però el temps se’ns va tirar a sobre i vam decidir fer marxa enrere. Vam dinar a la furgo i vam iniciar el camí de tornada a casa, ja que diumenge teníem dinar familiar.
Aprofitant l’arribada de la calor, vam treure tot el material d’aigua per començar a experimentar a la terrassa… un matí refrescant és la millor manera d’acabar el pont, no trobeu?
