Dormim a Sadernes entre prohibicions de pernocta però sense incidents llevat de la pluja que descarrega tota la nit. Dins del llit només desitjo que amaini de matinada per a poder fer la ruta de demà.
Al matí trec el cap de la furgo i el cel blau em dibuixa un somriure a la cara. Dia esplèndid, perfecte. El pàrquing es comença a omplir dels primers ciclistes que venen a pedalejar per l’Alta Garrotxa. El bebe és el que fa el remoló aquesta vegada per a llevar-se. Preparo l’esmorzar i finalment es desperta entre moixaines. Canviem la furgo de lloc, deixant-la a punt per sortir sense impediments. En aquest tipus de pàrquings tan petits, quan tornes et pots trobar la sorpresa de que algun altre vehicle t’impedeix moure el teu amb llibertat i, per evitar disgustos, sempre la deixem en un lloc on sigui possible marxar fàcilment.
Amb la panxa plena, comencem a caminar direcció St. Aniol d’Aguja. Tot i l’advertiment del començament del camí on indica que no poden circular cotxes, ens hem d’apartar massa vegades per deixar pas als vehicles a motor, un molèstia anant amb el bebe i la Lüa sense corda.
Passem el primer mini pàrquing on alguns escaladors preparen els estris per a l’aventura, el pont de les Aures i a l’alçada del següent pàrquing, agafem un sender a l’esquerra que baixa dret cap a la llera del riu. Un cop baix, caminem entre pedres fins endinsar-nos per un estret de parets verticals que ens condueixen a un paisatge llunàtic. Quina meravella! Sembla mentida que pugui existir un indret com aquest! Quina preciositat! El pas del temps i l’erosió de l’aigua han dibuixat unes formes fascinants a la roca. Hi ha marques del nivell de l’aigua molt per sobre del nostre cap, això vol dir que temps a, hi deuria baixar aigua, avui però, la riera està seca completament i això que a la nit ha plogut de valent.
Explorem la zona a consciència, quina bona tria haver vingut fins aquí, estic captivada. Caminem fins a una gran olla rodona que ens barra el pas, dins hi ha aigua i ens impedeix seguir avançant. A mà dreta hi ha una corda per a facilitar l’ascens. M’enfilo sense pensar-ho. La perspectiva des de dalt és encara més bonica. Convenço al meu marit de que puguin. No és tasca fàcil, primer ajudo al bebe a enfilar-se i després hem de lligar la Lüa a la corda per a pujar-la. Un cop som tots a dalt gaudim de les vistes però desistim de la idea de seguir riera amunt. També ho anoto per a una altra ocasió.
Baixar resulta bastant complicat, però per torns, tornem tots a terra i desfem el camí fins a la furgo, ens esperen per dinar, així que carretera i quilòmetres, però molt satisfets de les noves descobertes i ja amb ganes de tornar-hi 🙂
