Dissabte per fi vam poder tornar a sortir amb la furgo, com ho trobem a faltar quan motius externs ens impedeixen marxar…
Vam pujar fins a Campdevànol amb l’esperança de trobar els salts d’aigua congelats després de les últimes nevades, però feia un dia esplèndid i un sol radiant.
Hi vam ser al 2014, el bebe encara anava portejat a l’esquena.
Des de fa un temps l’ajuntament ha habilitat un aparcament a 10 € per a regular una mica l’excés de gent sobretot a l’estiu que va a banyar-s’hi i han prohibit justament el bany per a preservar el magnífic entorn.
Donades les dates i la poca afluència, vam aparcar a un voral del camí esperant que els cartells de grua fossin només per a l’estiu.
I vam començar a caminar carretera amunt, fins a endinsar-nos cap al bosc i cap al primer espectacular salt d’aigua, és curiós que amb 3 anys hagi perdut tanta memòria, però realment va ser com fer la ruta per primera vegada, no recordava la meitat de salts!
El fang ens dificulta la baixada fins a la base del salt però no ens resistim a admirar-lo de prop. És magnífic, o no ?
Continuem el camí creuant el riu, no hi ha ningú i podem gaudir d’aquest entorn privilegiat en solitari. Arribem al segon salt d’alçada, l’accés no és fàcil però podem aconseguir una bona perspectiva, el següent té un fons de color verd intens des del qual se sent el brogit del següent gran salt.
Ens hi acostem i ens entretenim una mica jugant amb les pedres mentre la Lüa s’hi capbussa…
Arribats a aquest punt, decidim fer marxa enrere per molèsties físiques.
Després de dinar ens acostem a Ripoll a fer una volta i a jugar en un parell de parcs infantils i per a dormir, anem al nostre predilecte Mas Pins, a St. Privat d’en Bas.