Després de la ciutat blava, els cedres i els macacos, km i més km per arribar al desert. El paisatge és d’allò més variat, vam travessar zones desèrtiques, zones ja nevades, palmerars dels que em vaig enamorar la primera vegada i boniques construccions d’adob per finalment divisar el desert al fons. Era tal i com ho recordàvem. Increïblement preciós.
Amb les dunes de fons ens va entrar la nostàlgia i vam voler tornar al mateix hotel on vam ser la 1a vegada que vam admirar aquest mar de sorra i al que no ens cansarem mai de tornar. Què té el desert que ens agrada tant?
Així que vam localitzar l’indicador taronja que senyalava el nostre paradís particular i ens vam endinsar entre els primers bancs de sorra, lluny de la seguretat de l’asfalt… Fins que vam arribar al pàrquing de l’Auberge du Sud, un dels centenars d’hotels de Merzouga que rodegen les precioses dunes d’Erg Chebbi. El bebe estava fascinat, tenia ganes de tenir el primer encontre amb els camells i de divisar el que havíem intentat explicar-li, però que segur que no va estar a l’alçada de la immensitat que va descobrir amb els seus propis ulls. El Desert. És d’aquestes coses tan especials, que per molt que te les expliquin o les vegis en foto o per la tele, quan les vius en primera persona són capaces de colpir-te. El desert és colpidor. M’encanta el color de la sorra, com canvia segons la llum que l’il·lumini…
Ens ensenyen les opcions que tenen disponibles i ens decidim per una suite preciosa i confortable, amb terrassa amb vistes a les dunes. Què més es pot demanar? Si em perdo, aquest és un dels llocs on podeu venir a buscar-me 😉
És l’hora ideal per a sortir a veure la posta de sol, així que no dubtem ni un segon. Només hem de decidir el mitjà. Cap dels dos és l’ideal, a lloms d’un camell o a dalt d’un quad, però no ens podem resistir a la temptació de conduir sobre les dunes i admirar la panoràmica des de diferents perspectives. Així que cascs per a tots i gas a fondo perquè el guia ens fa pujar per unes dunes prou empinades… El bebe s’agafa fort, no pot dissimular el somriure que té permanentment als llavis, li encanta. Va canviant de quad, una estona amb la mare, una estona amb al pare. Intento que valori l’experiència d’estar dalt de les dunes observant com s’amaga el sol i tenyeix el cel de colors indescriptibles. Llàstima que segurament de tot això no se’n recordarà… Tot i que ja hi seré jo per a fer-li memòria. Seiem a la sorra a contemplar l’espectacle. Et sents petit entre aquesta immensitat. Silenci. Afortunats. Agraïts.
Quan el Sol ens deixa, conduïm durant una estoneta més entre les dunes i tornem a l’hotel. La foscor arriba de seguida, la falta de contaminació lumínica és evident. És hora d’anar a l’habitació a descansar una mica i a dutxar-nos tranquil·lament fins que sigui l’hora de sopar.
Al restaurant la llar de foc està encesa donant caliu a tots els hostes, ens serveixen un menjar deliciós entre moixaines al nostre petit.
Cansats, ens retirem a la nostra suite, no sense abans admirar el cel, quina meravella, tot això són estrelles? Sí fill.
Evidentment em poso el despertador a les 6 del matí, no sé a quina hora surt el sol però no em vull perdre ni un minut d’aquest espectacle.
Dormim tots 3 plàcidament en un llit ample i còmode i abans de que el rellotge marqui les 6, ja he obert els ulls, així que sense fer soroll em poso la jaqueta sobre el pijama, a aquestes hores fa fresca al desert i vaig cap a la terrassa a mirar en quin punt està l’astre rei. No queda gaire, així que no val la pena tornar-se a posar al llit, esperaré. Descobreixo que hi ha accés al terrat de l’edifici des d’on tindré millor perspectiva, així que no m’ho penso dues vegades i hi accedeixo.
No sóc l’única que vol gaudir d’aquesta meravella, un gran viatger portuguès compartirà l’espai amb mi mentre la seva càmera treballa fent un timelapse de l’espectacle.
Quan el sol ja es deixa veure apareixen els meus homes per posar la cirereta del pastís.
L’esmorzar el serveixen a la terrassa envoltats de haimes. El bebe juga amb els nois i amb el fill del portuguès, la seva mare, de Polònia els segueix de prop, només té 15 mesos. Conversem sobre terres llunyanes i experiències irrepetibles, sentim una profunda admiració cap a la valentia de viure viatjant, quin somni! Coincidències de la vida, estant camperitzant una furgo per a fer el seu proper viatge que durà a aquesta família cap a Mongòlia, quina enveja. Justament havíem nombrat aquest fascinant país de camí cap al desert. Ens animen a deixar-ho tot i fer el pas… Evidentment, fa molt de temps que la llavor és dins, potser la farem créixer algun dia… In šāʾ Allāh
Els hi ensenyem la nostra furgo, intercanviem contactes i no tenim gaire temps per a més. Acostar-nos de nou als camells per a satisfer la curiositat innata del peque i ens hem d’acomiadar d’aquest incomparable marc, hem de continuar camí, travessarem l’imponent Atlas nevat i arribarem fins a l’Atlàntic, però encara ens separen molts quilòmetres de tot això.
