Ara era l’hora de travessar l’Atlas i poder gaudir del paisatge. Aquesta vegada vam anar directament cap a Erfoud, obviant Rissani i vam travessar tot de poblets que semblaven trets de qualsevol racó africà, els records de viatges anteriors s’amuntegaven a la nostra ment, mentre esquivàvem bicicletes i forats a la calçada.
És curiós com una olor és capaç de transportar-te a l’altra punta de món. El Marroc rural ens recorda molt a l’Àfrica negra. També hi ha molta misèria, segons la Lonely Planet una tercera part de la població viu per sota del llindar de la pobresa! També com a dada curiosa, un 20% del PIB prové dels enviaments de diners que fan els marroquins que viuen fora del país.
La primera parada la fem per a veure les famoses gorgues del Todra, una escletxa entre les muntanyes per on s’esmuny el riu i una estreta carretera. Són molt boniques, tot i que s’hi pugui accedir amb el vehicle, fa que no sigui tan espectacular com si t’hi endinsessis només a peu. Fem les fotos de rigor i continuem el camí.
Propera parada: gorgues de Dades, aquestes encara són menys espectaculars pel nostre gust. Havíem llegit que es podia caminar entre els “dits de mono” unes pedres impressionants a l’altra llera del riu, però un cop allà, per prudència vam descartar posar-nos sota els enormes blocs de pedra, que podien moure’s en qualsevol moment.
Així que cansats de la quilometrada del dia, parem a dormir en una gasolinera uns quilometres abans de Skoura.
L’endemà vam conduir fins a la kasbah més famosa del país, la d’Ait Ben Haddou declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco. És la que millor conservada està de tot Marroc, d’aquí que sigui escenari de grans produccions cinematogràfiques. És un conjunt fortificat de construccions d’adob on vivien antigament, ja que actualment hi queden molt pocs habitants. És estèticament bonica de veure i et convida a fer un bon exercici històric imaginant com s’hi vivia aleshores.
Entrem en una de les «cases» per a admirar les estances interiors i per apreciar les vistes des d’una altra perspectiva, realment és fascinant…
Com que Marrakesh ja ho coneixem i no teníem ganes d’aclaparaments, vam fer la última parada a la capital econòmica, Rabat. Vam arribar de nit, ja que són més de 500 km des d’Ait Ben Haddou i el tram des d’Ouarzazate fins a Marrakesh que passa pel Col de Tichka a 2.260m. es fa pesadíssim. Sort que després de Marrakesh ja és tot autopista.
Quan ens despertem a Rabat, ens adonem que hem dormit a les portes d’un cementiri. És el que té anar sense rumb, cansats i sortejant l’intens trànsit d’anit. Preguntem a un policia si és segur deixar la furgo aparcada allí i ens confirma que podem marxar sense problemes, ell serà tot el dia en aquell encreuament de vies, i així és, a la tornada segueix dirigint el tràfic al mateix lloc.
Així que agafem l’imprescindible i comencem a caminar, quan descobrim quina és la direcció que hem de prendre per anar al zoco, agafem un taxi i cap allà. És molt d’hora i encara hi ha moltíssimes parades tancades, poc a poc es va despertant la ciutat i va creixent el nombre de vianants. És però una ciutat molt més plàcida que Marrakesh, podem caminar tranquil·lament sense pressions de venedors obstinats en que els hi compris qualsevol cosa.
Hi ha racons admirables a qualsevol lloc, passegem fins al mar i la Kasbah des Oudayas i després ens perdem entre els carrerons de la medina. Fem un parell de compres que teníem entre cella i cella per a la nostra llar i tornem amb taxi cap a la furgo a l’hora de dinar.
És hora de posar rumb cap al port de Tanger Med on volíem agafar el ferry la mateixa tarda, però degut a la mala mar, es cancel·la el de la tarda i el de la nit, així que ens toca dormir al port a l’espera de que l’endemà el mar ens permeti creuar l’estret.
Així és, l’endemà al matí podem tornar cap a la península i desfer el camí cap a casa, parem a la meitat a visitar la família, els cosinets juguen plegats i ens preparen un sopar de campions, dormim com a reis i seguim amb un esmorzar de bandera, haurem de venir més sovint! No hi ha temps per a gaire més, fem els últims 500 km fins a casa i donem per acabat aquest viatge que ens ha portat a un altre continent del que efectivament seguim enamorats. Quan hi tornem?
